Circ contemporani Simplement circ

Durant anys, el circ ha anat evolucionant, i amb ell també la manera com ens hi referim. Avui és habitual utilitzar el terme circ contemporani per parlar de propostes que s’allunyen del format tradicional, que obren espais nous de treball, de llenguatge i de presentació.

Aquesta etiqueta, però, s’arrossega des de la dècada dels setanta, quan un nou corrent va emergir amb l’objectiu de renovar el llenguatge del circ. Aquelles pràctiques es van caracteritzar per prescindir dels animals, integrar estructures dramatúrgiques complexes i connectar amb altres disciplines escèniques com la dansa, el teatre o les arts plàstiques. En aquell context, parlar de nou circ o circ contemporani tenia un sentit clar: situava una ruptura amb les formes dominants de l’època i obrien una nova etapa creativa.

Però si aquell moviment es va donar fa cinquanta anys, què estem fent avui? És raonable continuar anomenant “contemporani” un model nascut el 1975?

El problema de l’etiqueta

El terme contemporani per definició indicar una època , un mateix temps, però quan el fem servir per descriure el circ, sovint no diu res sobre el treball que s’hi fa. No ajuda a entendre l’articulació física, ni les tensions que sostenen l’escena, ni la manera com es relacionen cos, risc i composició. Més que aclarir, crea una il·lusió d’actualitat que pot ser buida.

La qüestió no és només terminològica. Parlar de “circ contemporani” com si fos una categoria estable pot distorsionar el que realment hi passa. Avui s’hi troben peces molt diferents entre elles, però que comparteixen un mateix mitjà: el circ com a llenguatge.

Al parlar de que defineix una peça ens interessa saber quin dispositiu escènic hi actua, com s’organitza el temps, quins criteris articulen la composició. Més enllà de marcar distància amb el format clàssic, cal un llenguatge que assenyali de quina manera s’activen els materials, quina energia circula i quina mirada s’hi proposa.

Parlar de gèneres dins del circ pot obrir una nova manera de mirar. Més que etiquetar, ofereix marcs útils per observar com es construeix l’escena. Hi ha peces que treballen des de la composició física extrema, d’altres que investiguen la repetició, l’atmosfera o la relació amb l’espai buit. Cada gènere es caracteritza per la manera com s’articula l’acció, com es desplega la tensió i com s’organitza l’experiència. Pensar en aquests termes ens permet reconèixer la riquesa formal del circ com a llenguatge autònom, amb criteris i intensitats pròpies.

El circ no deriva d’altres llenguatges. Té una densitat pròpia, una manera concreta d’articular cos, tècnica i escena. I aquesta força mereix ser llegida amb precisió, no dissolta en una etiqueta que diu molt poc del que realment es fa.

Obrir la mirada

En altres àmbits, com la música, disposem de gèneres que funcionen com a marcs oberts: jazz, rock, experimental, electrònica… Cadascun ajuda a situar una manera de fer, un llenguatge, una imaginació escènica. No calen definicions rígides, sinó referents que permetin llegir millor allò que es presenta.

Parlar de gèneres dins del circ pot oferir una eina semblant. En lloc de buscar una nova etiqueta, podem afinar la manera com descrivim les peces: des d’on es construeixen, quines tensions activen, quin tipus de presència generen. A mesura que ampliem el vocabulari, també creix la capacitat de llegir el que passa.

Aquest canvi de mirada ens convida a observar amb més detall. Ja no cal reduir-ho tot a una única categoria; podem parlar de verticals, manipulació d’objectes, treballs amb text, amb equilibri, amb ritme o amb atmosfera. Cada peça obre una combinació particular, i reconèixer-ne la composició ens permet compartir-la amb més precisió i més matisos.

Cap a una lectura més precisa

El que anomenem circ avui no respon a un sol model ni a una genealogia única. S’hi acumulen línies diverses, formes de fer que s’han anat refinant a partir de la pràctica, del cos i de la composició. Aquesta diversitat no demana una nova etiqueta que la contenci, sinó eines per llegir-la amb més precisió.

Parlar de gèneres pot oferir una via per aprofundir en la lectura del que passa al circ actual. Com a marcs oberts, permeten situar relacions, intensitats i estructures que donen forma a cada peça. Ajuden a observar com es desplega el ritme, com s’organitza la tensió, com s’activa la presència.

És una manera de descriure el que ja s’està fent amb més precisió i més capacitat de diàleg. Obrir vocabulari no limita, amplia. Dona eines per compartir processos, reconèixer línies de treball i seguir explorant amb consciència i intenció.

Si el terme “circ contemporani” ja no ens permet entendre amb claredat què tenim al davant, potser ha arribat el moment de mirar més a prop. D’escoltar els llenguatges que s’hi construeixen, les formes que s’hi despleguen i les presències que s’hi activen. Sense pressa, però amb precisió.