Diàbolo, un llenç per a l’expressió Traçant formes al present

Quan treballo amb el diàbolo apareixen línies que es desfan en l’instant mateix de produir-se. Són traces breus, pinzellades suspeses en l’aire que, malgrat la seva fugacitat, construeixen una presència sostinguda i alimenten una memòria corporal que opera més enllà de la mirada. Cada repetició afegeix matèria sensible a aquesta memòria subterrània, que no necessita registre visual per sedimentar-se i continuar creixent.

Aquest caràcter efímer és el que converteix la pràctica en un espai artístic singular: el traç que desapareix de l’espai queda inscrit en el cos i es transforma en material disponible per a la recerca i la composició.

Pigments i paleta

En la pintura, la força d’un quadre depèn tant del gest del pintor com de la paleta prèvia que ha sabut reunir. Cada pigment aporta intensitat, matís i densitat al resultat final. En la pràctica amb objectes, la dinàmica és comparable: gran part del procés es dedica a reunir materials, textures i variacions que més endavant es podran articular en seqüències o obres més complexes.

Aquest treball de recerca té un valor autònom i constitueix una part essencial de la pràctica artística. Hi ha sessions en què la dedicació es concentra en una sola acció, repetida amb variacions de velocitat, direcció o intensitat, fins a descobrir-ne nous registres. En altres ocasions, la pràctica obre l’espai a formes inesperades, que sorprenen i amplien el repertori sense haver estat buscades explícitament. En ambdós casos, el resultat és un conjunt de materials que es van acumulant i que, com els pigments guardats en pots, queden a disposició per a futurs processos de composició.

Amb el temps, aquesta acumulació es converteix en una paleta viva, flexible i en constant transformació. Els materials antics conviuen amb els nous, i el conjunt reflecteix tant la memòria del camí recorregut com les possibilitats obertes de l’exploració que encara queda per fer.

Traç i memòria

Cada moviment de l’objecte deixa un traç en l’aire que s’esvaeix en el mateix instant de la seva aparició. Aquesta volatilitat, lluny de restar-li consistència, enriqueix la pràctica amb una densitat subtil que només el cos és capaç de retenir. L’aprenentatge es produeix per sedimentació: repeticions que no acumulen còpies idèntiques, sinó que van modulant l’atenció i afegint capes de sensibilitat.

Aquesta memòria és eminentment física. El cos reconeix patrons i trajectòries, els emmagatzema en una mena d’arxiu kinestèsic i els reactiva quan cal. El traç fugaç deixa de ser una absència per convertir-se en un record intern que sosté la continuïtat de la pràctica i la seva capacitat de transformació.

La necessitat de presència és inevitable. Només amb una atenció afinada es poden percebre les textures que es despleguen en cada variació, les diferències de densitat que es produeixen segons la intensitat, el ritme o la manera d’habitar l’acció. Aquest tipus d’atenció, exigent i oberta alhora, fa que la pràctica esdevingui una experiència de percepció plena.

Intenció i relació

Tot aquest treball s’articula al voltant de la intenció. Cada acció pren sentit quan es fa amb una direcció interna clara, que alhora es deixa afectar per les forces físiques amb què dialoga: la gravetat, les inèrcies, el tacte, les friccions. El resultat és un moviment compartit entre la voluntat i les condicions materials, que mai no es redueix a un simple control mecànic.

Aquesta intenció, quan es porta a l’àmbit col·lectiu, genera relació immediata. L’objecte pot passar de mà en mà i la pràctica s’obre sense necessitat d’explicacions prèvies. En aquests contextos, la simplicitat del diàbolo esdevé una invitació a la participació i a la construcció compartida.

També hi ha un valor en la seva portabilitat. Es tracta d’una eina mínima que pot acompanyar en qualsevol situació, ja sigui una pausa curta, una sessió llarga de treball o un moment d’exploració compartida. Aquesta disponibilitat constant manté oberta la possibilitat de recerca i converteix el diàbolo en un instrument versàtil per a la pràctica artística.

Una matèria inesgotable

El conjunt de materials acumulats amb els anys conforma una paleta extensa i dinàmica. Cada variació afegeix textura, cada traç aporta densitat, cada sessió de presència i atenció suma capes d’intenció. Aquesta matèria, en constant renovació, sosté la possibilitat de composicions més àmplies i, alhora, manté viu el plaer d’explorar sense objectiu fix.

El diàbolo, en la seva simplicitat estructural, ofereix un camp artístic complet. Inclou la composició acabada, però també la recerca, l’acumulació i la relació com a parts igualment fonamentals. Aquesta amplitud li dóna força i el situa com a pràctica artística pròpia, capaç de construir obres que es despleguen en l’aire i alhora deixar empremta en el cos que les sosté.