Diàbolo, un llenç per a l’expressió Traçant formes al present

Amb el temps, el diàbolo ha esdevingut una eina de treball estable. Em permet explorar moviments, estructures i variacions des d’un espai obert. Sovint començo sense una direcció definida. Treballo amb el que apareix mentre ho faig: repeticions, variacions, ajustos menuts que van obrint possibilitats

La simplicitat del diàbolo em permet tornar-hi sovint. És accessible, no condiciona, i manté oberta la possibilitat de fer. Hi ha dies en què només recupero transicions conegudes; d’altres, en surt alguna cosa que té recorregut.

Investigar per tenir materials disponibles

Una part del treball amb el diàbolo consisteix a generar materials. Són moviments, gestos, transicions o maneres de resoldre situacions que es poden recuperar més endavant.

A vegades dedico una sessió sencera a provar variacions sobre una acció coneguda. Altres vegades apareixen formes noves mentre treballo. No cal decidir-ne l’ús en el moment. El que m’interessa és tenir opcions que pugui reconèixer i posar en joc quan cal compondre.

És com reunir pigments. Estic construint un conjunt d’elements disponibles per fer servir més endavant, quan la situació o la composició ho demanin.

Traçar en l’aire

Quan el diàbolo es mou, deixa una línia que no queda enlloc. És un traç provisional, però present, com una pinzellada feta en l’aire. És un joc amb la física: gravetat, friccions, inèrcies, tacte i sensació.

Un joc que comença al centre del cos i va cap a l’exterior, que amplia la teva kinesfera, que l’expandeix i la difumina amb l’entorn, aquest espai proper que no és només físic, sinó també perceptiu. És on s’articula la relació entre cos, objecte i aire.

Aquesta manera de fer demana presència. El traç és una conseqüència del que faig, però també una manera de veure com m’hi estic. Amb el temps, el cos reconeix patrons. Apareixen trajectòries que no cal repetir per saber que hi són. Formen una memòria que no és visual, però que sosté la pràctica.

Una eina mínima, portable, disponible

El fet que ocupi poc espai i que no requereixi condicions específiques fa que sigui fàcil d’integrar en situacions diverses. El puc portar a sobre, practicar en una estona lliure o fer-lo servir per obrir una sessió amb altres cossos.

També m’interessa en contextos compartits. És un objecte que es pot passar, que genera relació i que facilita una entrada a la pràctica sense necessitat d’introduccions llargues.