Diàbolo, un llenç per a l’expressió Traçando formas no presente

Quan treballo amb el diàbolo apareixen línies que es desfan en l’instant mateix de produir-se. Són traces breus, pinzellades suspeses en l’aire que, malgrat la fugacitat, construeixen una presència sostinguda i alimenten una memòria corporal que opera més enllà de la mirada. La repetició hi afegeix matèria sensible: sedimenta sense registre visual i continua creixent.

Aquest caràcter efímer converteix la pràctica en un espai artístic singular. El traç desapareix de l’espai, queda inscrit en el cos i es transforma en material disponible per a la recerca i la composició.

Pigments i paleta

En pintura, la força d’un quadre pot dependre tant del gest com de la paleta prèvia que has sabut reunir. Jo m’hi reconec: una part important de la meva pràctica consisteix a reunir materials, textures i variacions que més endavant puc articular en seqüències o peces més complexes.

Hi ha sessions en què em quedo en una sola acció. La repeteixo, la desplaço una mica, li canvio el ritme o la direcció, i espero que la cosa es defineixi. En altres sessions, el moviment m’obre una forma que jo no havia anat a buscar i que se m’enganxa igualment al repertori. En tots dos casos, el que em queda és material disponible: coses guardades, com pigments en pots, que puc tornar a obrir quan necessito compondre.

Amb el temps, aquesta acumulació em fa una paleta viva. Hi conviuen materials antics i materials nous, i jo hi noto tant el camí recorregut com les possibilitats que encara no he tocat.

Traç i memòria

La memòria que em construeix el diàbolo és física. Ho noto quan repeteixo estona: no es tracta d’acumular còpies, sinó d’afinar què estic mirant. Quan vario velocitat, direcció o intensitat, canvia el que el cos aprèn a distingir, i apareixen textures que abans em quedaven tapades.

Aquesta memòria em funciona com un arxiu kinestèsic. El cos reconeix patrons i trajectòries, els guarda i els reactiva quan cal. A vegades torno a una cosa que feia setmanes que no tocava i la mà hi arriba amb una familiaritat rara; altres vegades no hi arriba, però també és informació perquè em diu què s’ha quedat i què no.

Per mi, la presència pesa aquí. Quan l’atenció puja, noto diferències petites que canvien el conjunt: el temps d’entrada, el retard d’una mà, la manera com la corda acompanya o com s’encalla. En aquest punt la pràctica guanya densitat, perquè una variació petita deixa de ser soroll i passa a ser material.

Intenció i relació

A l’entrenament torno sovint a la intenció. Em dona direcció, i també em dona un lloc des d’on escoltar què passa: la gravetat, les inèrcies, el tacte, les friccions. Aquí el diàbolo em força a ajustar el que vull amb el que el moviment permet en aquell moment.

En un context col·lectiu, aquesta intenció es transforma. Amb altra gent, el diàbolo activa relació de seguida: pot passar de mà en mà, i el material es pot construir amb poc preàmbul. A mi m’interessa aquesta obertura perquè em canvia l’atenció; entro en una escolta més distribuïda entre persones i objecte.

Poder portar el diàbolo a sobre em va molt bé perquè la pràctica no queda tancada en un horari ni en un lloc concret, l’he tret en pauses curtes i en sessions llargues, també en llocs poc ideals, i aquest marge m’agrada perquè em deixa tornar-hi sovint, fer un intent més i reprendre un fil que havia quedat obert, i sovint és un bon moment per buscar nou material.

Una matèria inesgotable

El material acumulat amb els anys em dona una paleta extensa i dinàmica. La pràctica l’estira i el renova: variacions, traços, sensacionsions afegeixen nous materials o noves capes.

Tenir una paleta àmplia em serveix per compondre i per investigar, mai m’ha agradat encasellar-me en un estil, m’agrada fluir, canviar de direcció i mantenir el moviment obert. Per mi aquesta és l’essència dels malabars, la llibertat.

El diàbolo, amb la seva simplicitat estructural, em sosté aquest camp ampli: recerca, acumulació, relació i composició conviuen en la mateixa pràctica. I a mi el que em queda obert és aquest pas concret: com convertir més d’aquest material en frases que es puguin repetir i alhora seguir sent presents.