Despres d’una escola de circ Un western per habitar el buit

Sortir d’una escola de circ vol dir abandonar una estructura que ha regulat el teu temps, l’espai i, segons com, la mirada i la manera com s’entén l’art. Quan això s’acaba, queda un espai carregat d’eco. Un lloc sense marc on el cos conserva maneres de fer que ja no poden mantenir cap relació amb la teva forma de ser. És en aquest punt que s’activa la necessitat de construir una pràctica pròpia, de mirar enrere i reconèixer què volies abans de dedicar-hi anys dins una formació que potser has seguit per inèrcia

Durant aquest procés, apareix 326 MORMURs, una peça que no vol explicar res. Que no busca forma, ni discurs, ni estructura tancada. El punt de partida és un duel: un home i un cactus. Un escenari sense moviment, sense resolució. Aquesta situació obre una arquitectura possible. El western s’hi activa com a gramàtica formal. No hi ha referència al gènere, hi ha una escena que s’estira en el temps, que col·loca dues presències en tensió i que sosté l’espai sense necessitat de canvi. El cactus resisteix. L’home s’hi col·loca davant. El gest es repeteix. No passa res, i això ho organitza tot.

Una figura que no serveix

Durant l’escola, el cos s’educa per respondre. Tot està orientat a construir una figura resolutiva, un intèrpret capaç d’afrontar qualsevol situació escènica amb habilitat. Aquesta figura no em representa. No m’interessa. No la puc habitar. El model heroïc, habitual en el circ, construeix un intèrpret allunyat del present. Exigeix força, claredat, destresa, i ho converteix en discurs. Aquesta projecció genera presència, però anul·la el que té valor: la capacitat d’estar quan no hi ha resultat.

El que proposo no és el contrari. No es tracta de vulnerabilitat, ni de fragilitat com a motor. Es tracta d’estar. De no haver de resoldre. De poder mirar sense fer. L’antiheroi, com a figura escènica, permet activar aquesta forma de presència. No perquè falli, sinó perquè persisteix. Aquesta persistència no es pot entrenar. Es construeix amb repetició, amb escolta i amb una escena que no demana transformació.

Una pràctica de resistència

326 MORMURs no funciona per cap acumulació tècnica. No hi ha dramatúrgia ni estructura narrativa. Hi ha una situació i una manera de sostenir-la. El circ opera aquí com a llenguatge que organitza materials. El gest s’estira, el pes es distribueix, la mirada es manté. La peça no accelera. La composició es fa amb pausa, amb detalls que no es tanquen.

Aquesta manera de treballar no neix de cap teoria. Neix de la necessitat. Quan les estructures apreses deixen de servir, cal construir una pràctica nova. I això no es fa des del discurs, es fa des del cos. Fer lloc per estar, per respirar, per repetir sense haver d’explicar. Aquesta és la resistència.

Conclusions

El western ofereix una arquitectura que serveix. Una escena de tensió que no exigeix acció. Una espera carregada on la presència s’activa sense haver de demostrar. Fer circ des d’aquí és continuar una pràctica que no vol legitimar-se. Que no busca encaixar. Que només vol construir un lloc on sostenir el cos sense filtres.