Què és el PostCirc Textura, moviment i atmosfera

Amb el temps, m’he anat trobant dins processos que no busquen culminar en un efecte ni sostenir l’atenció a través d’una proesa tècnica. Són peces que creixen des d’una escolta diferent, més centrada en la relació amb el moviment, la matèria i l’espai. El circ n’és el nucli, un llenguatge viu, obert a ser travessat, tensionat, transformat.

En aquest context, m’interessa parlar de postcirc com una manera de situar-me davant la pràctica. Una línia d’exploració centrada en accions físiques sostingudes, en estructures escèniques que es construeixen a partir del temps, la gravetat i la relació amb els materials. El cos no s’articula per generar figures virtuoses, sinó per investigar el moviment com a matèria. La dramatúrgia no s’organitza per efectes, sinó per acumulació, repetició o variació mínima. El gest hi té una densitat pròpia i modifica l’espai, el ritme, l’atenció de qui observa. El circ s’hi manté com a llenguatge central, però treballat des de dins, com a mitjà per compondre textures, tensions i presències.

Un génere enfocat en textures, presència i paissatge

Aquest tipus de pràctica posa l’accent en la textura. Hi ha una escolta activa sobre la qualitat del moviment, sobre com la intensitat, el ritme o la repetició transformen la relació amb el temps i l’espai. El gest ja no busca una forma tancada, sinó que modifica l’entorn des de dins. El risc hi continua bategant com una sensibilitat afilada, vinculada a la matèria, al pes, a la vibració i la gravetat.

És un terreny que no es deixa contenir per formats establerts. El que sosté la peça és el seu moviment intern, la lògica de les decisions que es prenen mentre es fan. Generant atmosferes, situacions, paisatges que prenen forma per com són habitats, per la manera com ressonen en qui els fa i qui els observa.

Aquesta manera de fer ha anat prenent forma a partir de l’exploració, des de dins, amb el cos, el tacte i l’atenció com a punts de partida. Sostenint una acció, deixant que fos el que s’hi desplegava qui estructurés l’atenció, generant una intensitat que valia la pena compartir.

Una paraula pot obrir un camp de treball

Si ens fixem en la música, el concepte de post-rock ofereix una referència útil. El terme va començar a circular a principis dels noranta, quan alguns músics van començar a utilitzar instruments propis del rock per explorar estructures, textures i formes que s’allunyaven del llenguatge del gènere. La seva música sovint era instrumental, basada en la repetició, la densitat i la transformació progressiva del so.

Aquest moviment va agafar forma gràcies a una crítica especialitzada capaç de detectar línies de recerca dins del que semblava dispers. El periodista Simon Reynolds va posar nom a aquest gest, identificant un grup de pràctiques que compartien una mateixa voluntat de trencar amb les formes dominants sense abandonar-ne del tot els codis. El terme post-rock no definia un estil tancat, però ajudava a llegir una tendència comuna i a situar-la en un context cultural.

Al circ, aquest tipus de lectura és molt més infreqüent. Falta crítica amb criteri, amb capacitat de proposar marcs conceptuals que ajudin a entendre què està passant. Les paraules que fem servir per parlar de circ sovint es queden en la superfície, repetint relats gastats que no donen compte de la riquesa real de formes i enfocaments que conviuen avui. Però aquesta riquesa existeix. I demana llenguatge per poder circular.

Per poder reconèixer aquestes pràctiques, calen veus que s’hi acostin amb atenció, que llegeixin gestos, ritmes, atmosferes i decisions compositives. Cal afinar l’escolt, perquè quan el llenguatge creix, també ho fa l’imaginari que sosté les pràctiques. I això obre lloc.

Una manera de fer

Parlo de postcirc com una manera de situar-me davant la pràctica. És una aproximació que parteix de les tècniques de circ per explorar relacions físiques, atmosferes i composicions escèniques construïdes des de l’experiència directa. El que m’interessa és una manera de fer on les figures es dilueixen dins d’un treball amb el temps, la densitat i la vibració. Un treball que es defineix per com es fa, no pel que representa.

Les tècniques circenses hi són presents com a llenguatge viu. Funcionen com a matèria flexible, com una eina per composar amb gravetat, amb presència, amb el que passa en el moment de fer.

Amb el temps, he anat trobant altres peces, pràctiques i maneres de fer que s’emmarquen en aquest espai. Postcirc, per mi, és una paraula que ajuda a llegir aquestes formes des d’on s’articulen. Una paraula per reconèixer l’escolta amb què es treballa, la qualitat de les decisions, la relació amb el que es construeix en escena. És una etiqueta útil perquè obre lloc, perquè dona llenguatge a formes que no es volen reduir a cap estructura fixa. I perquè permet reconèixer una pràctica compartida, oberta, viva.