En diverses ocasions m’he trobat amb propostes que vénen acompanyades d’una advertència: el pressupost és insuficient, no es pot cobrir tot el caixet, caldrà estrènyer el cinturó. I cada vegada em pregunto si qui em fa aquesta proposta entén el que significa viure de l’art.
Hi ha fires que no paguen el caixet complet d’una peça argumentant que la visibilitat que ofereixen ja forma part de la compensació. Fira Tàrrega és un exemple conegut al sector, però el mecanisme és transversal: l’advertència que el pressupost és insuficient arriba com si fos una condició natural del mercat, quan és una decisió sobre com distribuir els recursos disponibles, i una decisió que consisteix a traslladar part del cost de la programació als artistes que hi participen.
El problema no és que les institucions tinguin pressupostos limitats, sinó qui assumeix el cost quan el pressupost no arriba. La resposta habitual és l’artista, que estira la peça, redueix l’equip, accepta unes condicions que en qualsevol altre sector generarien una conversa diferent, i ho fa perquè el mercat l’ha posat en una posició on dir que no té un cost immediat, mentre que acceptar té un cost diferit però igualment present.
La gent amb un sou fix que els cau al compte cada trenta dies té sovint dificultats per empatitzar amb la realitat del sector artístic, i quan aquestes persones prenen decisions sobre com es distribueixen els pressupostos culturals, aquesta distància es converteix en una pressió sistemàtica sobre els artistes que contracten. Aquesta transferència de cost rarament es diu amb aquesta claredat perquè fer-ho resulta incòmode per a totes dues parts, i la part que es pot permetre la incòmoda és sempre la mateixa.
Hi ha una diferència entre una institució que programa amb els recursos que té i una que programa per sobre del que pot pagar esperant que els artistes compensin la diferència. La primera treballa amb limitacions. La segona ha externalitzat part del seu pressupost als artistes que contracta.
La visibilitat que ofereix una fira es presenta com un valor tangible que justifica reduir la compensació econòmica, com si els artistes professionals necessitessin ser vistos per poder existir i com si aquesta necessitat fos responsabilitat seva gestionar-la a través de cessions econòmiques. La visibilitat pot ser valuosa, però el seu valor depèn de factors que l’artista no controla, i convertir-la en moneda de canvi per justificar un caixet per sota del mercat serveix els interessos de qui programa.
M’ho he preguntat en diverses ocasions: estarien disposats, aquells que gestionen aquests festivals i fires, a acceptar una reducció del seu sou argumentant que la feina que fan dona visibilitat a la institució que els contracta? La pregunta és absurda en el context d’una relació laboral convencional, però és exactament la lògica que s’aplica als artistes, i el fet que s’accepti sense gaire resistència diu alguna cosa sobre com el sector ha interioritzat les condicions del seu propi mercat.
Les institucions que programen per sobre de les seves capacitats generalment ho fan perquè poden, perquè el mercat els ho permet i perquè els artistes continuen acceptant aquestes condicions. Canviar això requereix que les dues parts tinguin la conversa de manera explícita, i aquesta conversa comença per anomenar el que passa amb el nom que li correspon: un maltractament institucional constant contra el sector artístic que s’ha normalitzat fins al punt que ja no es veu com el que és.
Heu d’iniciar la sessió per escriure un comentari.