El malabar contra les cordes Tu tries cap a on anem

Quan una disciplina física busca suport i respecte, sovint els acaba trobant en una federació, un marcador i uns Jocs Olímpics, com ha passat amb l’skate i l’escalada. Si les competicions i els concursos de malabars guanyen força, les institucions els reconeixen i arriben als Jocs, quin impacte tindrà en els malabars?

Els malabars ja tenen federació

L’any 2000, Jason Garfield, que feia anys que era membre de l’International Jugglers’ Association, va fundar la World Juggling Federation per tractar els malabars com un esport. La WJF es presenta com l’única organització del món dedicada a promoure els malabars com a esport, el 2005 va sortir per primer cop a ESPN2 i ha anunciat que vol crear una prova de malabars als Jocs Olímpics.

Els campionats de malabars venen de lluny, perquè l’IJA en fa des del 1969, amb medalles i premis en metàl·lic, i la WJF reparteix els participants en nivells, de júnior a avançat, i els fa competir en proves com la resistència. A Europa els malabars van créixer d’una altra manera, i la primera European Juggling Convention, a Brighton el 1978, va reunir onze persones de cinc països, mentre que avui hi van entre tres mil i set mil malabaristes de més de cinquanta països a compartir tallers, jocs i espectacles, amb molt poc pes de la competició.

Qui escriu el codi decideix què es practica

A la WJF cada figura té un valor de dificultat que surt d’una base de dades, i a les proves principals cada malabarista presenta un màxim de vint figures per objecte, que només sumen si les fa bé i en l’ordre que ha entregat. Els jutges parteixen de 10 punts i en treuen entre mig punt i un per cada caiguda, 0,2 per cada xoc entre objectes i 0,05 per un moviment de peus massa gran, i si veuen mala forma retallen un 10 % de la dificultat total. A la prova lliure la dificultat pesa un 75 % i l’originalitat un 25 %, de tota la rutina només compta la figura que més puntua, i la roba ha de ser esportiva, de color llis i amb tres colors com a màxim.

Quan una federació posa un marcador als malabars, decideix què compta i què no, i qui competeix acaba practicant el que suma punts i parlant de nivells, de rècords i de campions. A la setena edició de la WJF, el 2011, van proclamar campió en Doug Sayers i després van haver de rectificar, perquè havien comptat malament i Vova tenia més punts, i tot el que havien fet tots dos davant del públic va quedar resolt en una suma. A troposfera.xyz fem servir la paraula malabarista per a qualsevol persona que practica, sigui quin sigui el nivell, precisament per no repartir la gent en categories.

La gimnàstica rítmica fa servir maces, igual que els malabars, i les gimnastes competeixen amb un codi de puntuació que escriu la Federació Internacional de Gimnàstica i que canvia després de cada cicle olímpic. La nota suma dificultat, execució i fins i tot art, però per a la dificultat només compten els elements que són al codi, de manera que les gimnastes entrenen sobretot els que en valen més i deixen fora el que el codi no reconeix. Quan la gimnàstica artística va reformar el seu codi el 2006, hi va haver qui va denunciar que afavoria la dificultat extrema per sobre de la forma.

On queda l’individu dins d’un discurs imposat pel que puntua? Qui defineix què puntua, i ho fa perquè és la seva especialitat? Una figura de malabars diu qui l’ha feta i com l’ha feta, i per això els malabars són expressió i identitat, mentre que l’esport mesura l’execució per poder competir, i per a nosaltres són col·laboració i expressió.

Els malabars han de créixer a la seva manera, lliures com a forma d’expressió artística i d’identitat, omplint places, carrers, teatres i museus en comptes de pistes de competició.

L’skate i l’escalada ja hi han passat

El 3 d’agost del 2016 el Comitè Olímpic Internacional va aprovar l’skate i l’escalada per als Jocs de Tòquio, juntament amb el surf, el karate, el beisbol i el softbol, i a Los Angeles 2028 l’skate passarà a ser un esport fix del programa. La mateixa cultura skater havia vist durant anys els Jocs com una cosa massa convencional, i les seves organitzacions no van fer gaire campanya per entrar-hi. A l’escalada, la federació internacional va acceptar per a Tòquio un format que barrejava velocitat, bloc i dificultat perquè només li donaven una medalla per gènere, i Lynn Hill el va comparar amb demanar a un corredor de mig fons que corri l’esprint, mentre que Adam Ondra va dir que qualsevol cosa seria millor que aquella combinació.

Des que hi són, la gent mira l’skate i l’escalada amb un altre estatus, i a mi em sembla una desgràcia que expressions culturals i artístiques tan nobles hagin de passar per aquí perquè algú les respecti. Els malabars, l’skate i l’escalada són activitats físiques, i exigir-los que siguin esportives o competitives perquè rebin suport i respecte és un error que la societat repeteix sistemàticament. Necessitem l’esport per validar els malabars?

La classificació té conseqüències fora de la pista, perquè quan els malabars compten com a esport depenen dels departaments d’esports, els practiquem als poliesportius i queden fora dels pressupostos, de les programacions i de les sales de cultura. Els malabars han de créixer a la seva manera, sense repetir els errors de l’skate, lliures com a forma d’expressió artística i d’identitat, omplint places, carrers, teatres i museus en comptes de pistes de competició. Per això a Balaguer hem obert POLS, una trobada artística on fem malabars al costat d’altres disciplines i on els reivindiquem com a art.

Figures que es comparteixen

Amb el siteswap escrivim cada figura amb números segons el temps que passa cada objecte a l’aire, de manera que una cascada de tres pilotes és un 3 i un 531 reparteix les mateixes tres pilotes d’una altra manera, i els dos números descriuen la figura sense posar-la per sobre de l’altra. Les figures porten el nom de qui les va trobar, com el Mills Mess, que ve de Steve Mills, i tothom les pot aprendre i canviar sense demanar permís, perquè l’autoria i l’ús són coses separades.

Fa anys, quan les eines eren unes altres, buscava a mà, en un paper i amb números binaris, com passar d’un estat a un altre amb tres diàbolos, i així vaig veure que amb tres diàbolos pots fer molts més ritmes que un 333 o un 51 i vaig fer unes taules de transició per canviar-ne quan vull. El siteswap de diàbolo que va desenvolupar la gent de Diabology tracta la corda com una sola mà, i com que en la meva manera de fer anar el diàbolo hi ha llançaments paral·lels i diàbolos que tornen a la mateixa mà, n’he anat fent una adaptació que és a Diabolo Siteswap, oberta perquè qualsevol la pugui fer servir i continuar.

Amb la Teresa Santos vam fer Dame du Cirque, un espectacle de diàbolos compartits, i preparant-lo vam veure que la major part del que fèiem era compartir els diàbolos més que passar-los, i des d’aleshores en diem sharing, perquè quan passes un objecte la responsabilitat canvia de mans i quan el comparteixes el patró és de tots dos mentre dura.

Nosaltres preferim defensar els malabars com un art obert, on el que veus és el que passa i on el coneixement va de mà en mà de manera bastant horitzontal, i per això no volem que una federació els reparteixi en medalles, nivells i minuts de televisió. Practico en un poliesportiu perquè és on hi ha prou alçada per llançar, i el que hi trobo ho escric, ho comparteixo i ho deixo a la vista perquè algú altre ho pugui continuar, com ha crescut sempre qualsevol art. Cap a on anem ho decidim els qui practiquem, cada vegada que triem una plaça, un teatre o una pista.