Aquesta primavera hem estat a La Fàbrica de Somnis de Vic assajant Dame du Cirque, uns dies abans de presentar-la al Circ d’Ara Mateix al Mercat de les Flors. La Fàbrica és un espai autogestionat dedicat al circ, la música, la dansa i l’escalada, un lloc de llibertat on la gent que l’habita i gestiona ho fa per convicció, i això es nota en com t’acullen i en com es respira l’espai.
Els espais autogestionats s’exposen per la seva forma de fer. Existir al marge de les estructures institucionals té un preu, i la gent que tria fer-ho així ho sap, de la mateixa manera que un alpinista sap el que implica triar una via amb molta exposició. El vincle que es genera amb aquests espais és diferent del que es genera amb un teatre o una sala convencional, perquè la relació es construeix sobre una afinitat en la manera de fer les coses, no sobre una transacció. Les cordades que es formen en espais com La Fàbrica funcionen amb la mateixa lògica que les cordades a la muntanya: confiança construïda amb temps i experiència compartida, perquè tothom sap el que s’hi juga.
El 28 de maig, uns dies abans de la residència, vam fer un fragment de Dame du Cirque al cabaret de la celebració dels deu anys de La Fàbrica. Entre el públic hi havia la Marta Escalé, germana del Pau, alpinista que havia escalat amb ell des de petita. Al final de l’actuació, ens va dir que havia llegit les vies, que la seva mirada d’escaladora l’havia portat directament a la muntanya. Per a nosaltres, és possiblement el moment més carregat de significat que hem tingut amb aquesta peça.
El Pau tenia molt clar quin tipus de rutes el motivaven: les que equilibraven el grau tècnic amb l’exigència psicològica del moment, les estructures de gel separades de la paret on la dificultat va més enllà de la tècnica pura i exigeix una presència mental total. En les rutes d’alt grau ben assegurades, la caiguda és part del procés, es pot fallar i tornar a intentar-ho. En les estructures amb molta exposició, el grau tècnic és més baix però la lectura psicològica és completament diferent, perquè el marge d’error canvia.
Nosaltres treballem amb una lògica semblant quan decidim quina tècnica posem a l’escenari. Hi ha figures molt difícils tècnicament que el públic no llegeix com a difícils, i figures de grau menor que, per l’exposició que comporten, generen una tensió escènica molt més gran. El que triem per a cada moment de la peça té en compte aquesta relació, quan podem fallar i quan no, quina és l’exposició real de cada figura i com la llegirà l’espectador.
El Pau deia que en les rutes extremes la tècnica passa a ser mecànica pura, que captures les sensacions i les tradueixes en moviments de manera instantània, com un músic que improvisa. En el passing de diàbolo passa el mateix: hi ha un punt en l’assaig on deixes de pensar en la tècnica i el diàbolo flueix entre els dos cossos, i és exactament en aquell moment quan l’espectacle comença a tenir sentit escènic real.
Gràcies a La Fàbrica de Somnis per sempre obrir-nos les portes, i gràcies a la Marta i al company del Pau per venir a veure’ns.Gràcies a La Fàbrica de Somnis per sempre obrir-nos les portes, i gràcies a la Marta i al company del Pau per venir a veure’ns.
Heu d’iniciar la sessió per escriure un comentari.