El món de l’art sovint flirteja amb la competició, cada cop veiem més dance-offs, concursos de pintura, formats de talent show, i en el diàbolo també han guanyat presència els battles, amb dues persones cara a cara i una lògica de superar l’altra. A mi el diàbolo és art i ofici, estil, temps, decisió fina, recerca, i quan el marc passa a ser competir hi noto un desplaçament cap a la comparació i cap a l’ego que no comparteixo, tot i que entenc perfectament que a altra gent li dona energia i escena. El que em pregunto és quin tipus de societat estem alimentant quan gairebé tot acaba convertit en rànquing.
El que noto és que el marc porta incorporat un criteri que ningú escriu i que orienta el que es valora, perquè en un duel acostuma a guanyar allò que es llegeix al primer cop d’ull, l’impacte, el risc, la velocitat, la sorpresa, l’acumulació, i això desplaça altres qualitats que per a mi són igualment diàbolo, les transicions fines, el control discret, el respir, el fraseig, les microdecisions de tempo que construeixen una veu i que costen tant o més que una tècnica espectacular però que en un battle queden en segon pla perquè no es llegeixen bé en el temps que dura un duel, i el format pot empènyer a entrenar, a preparar repertori i a aguantar pressió, tot i que la pregunta que em faig és quin diàbolo s’alimenta i quin es deixa en segon pla quan el battle és el marc dominant.
El que m’interessa és com organitzo el temps, quina textura sostinc, com faig respirar una idea, com treballo una línia estètica durant setmanes o mesos, i la tècnica hi és com a llenguatge i no com a marcador contra ningú. El model que tinc més a prop és una jam de jazz, gent amb un llenguatge comú que improvisa, que s’escolta, que respon, que transforma una proposta en una altra cosa, on el repte és sostenir una idea, variar-la, entrar i sortir, i assumir que una peça també pot tenir silencis i detalls que no criden l’atenció al primer cop però que sostenen tot el que ve al voltant.
Una jam pot ser tan simple com quedar per improvisar amb una consigna lleugera, anar canviant amb qui treballes i sortir amb un parell d’idees que valgui la pena endur-se a casa.
Ho vam veure de prop durant el projecte En Residència, quan vam treballar amb estudiants de l’Institut Comas i Solà a Trinitat Vella que consumien moltes batalles de galls de rap, un format que els atreia per l’enginy, la improvisació i l’energia que genera, però que porta incorporada una lògica de confrontació i rivalitat que no volíem reproduir. Vam proposar el Mosaic, un joc de diàbolo col·laboratiu, com a alternativa per a les presentacions finals, i el que va passar va ser que en lloc de lluitar entre ells, van construir junts, i l’empoderament que van sentir quan van veure el resultat col·lectiu era d’una naturalesa diferent de la que genera guanyar un duel, perquè no venia de superar ningú sinó de fer alguna cosa que no hauria existit sense tots i cadascun d’ells, i aquell tipus d’energia és el que un format de battle estructuralment no acostuma a generar.
El marc de duel canvia la relació entre persones, i en una comunitat petita com la del diàbolo aquesta inèrcia pot condicionar què es valora i com es comparteix, de manera que el que s’entrena i el que es mostra acaba orientat cap al que funciona en un battle, i el que queda fora és tot allò que no es llegeix bé en aquell format, tota una part del diàbolo valuosa que tendeix a quedar invisible quan la competició és el centre.
Jo no vaig a battles, ni coma diabolista ni com a públic, i el que m’interessa observar és quin tipus de pràctica genera el format, quina part del diàbolo s’alimenta i quina s’atrofia quan la competició és el centre, i quin tipus de societat construïm quan gairebé tot acaba convertit en rànquing.
Heu d’iniciar la sessió per escriure un comentari.