Entrenar al carrer és una part de la cultura dels malabars, de la mateixa manera que el skate, el breakdance o l’acrobàcia han construït la seva identitat en l’espai públic, fora de les institucions i dels espais dissenyats per al consum. Jo entreno al carrer des que vaig començar, i la plaça o el parc han estat sempre el lloc natural on posar les hores.
Cada cop hi ha més arquitectura hostil a les ciutats: bancs amb braços al mig, superfícies irregulars, càmeres, normatives que regulen l’ús de places i parcs. Practicar malabars en un espai públic no privatitzat és una opció política, en el sentit que reivindica el carrer com a lloc on la gent pot fer coses, aprendre, equivocar-se i trobar-se, sense pagar entrada ni demanar permís. És on molta gent comença, i és on la pràctica té una dimensió social que un estudi o una sala no pot replicar: quan entrenes en una plaça i algú s’atura a mirar, o quan coincideixes amb altres persones que fan el seu propi entrenament, hi ha un intercanvi que en un espai interior no passa de la mateixa manera.
El que busco quan entreno fora és una plaça tranquil·la, abrigada del vent i amb bona il·luminació a la nit, perquè el vent afecta molt la pràctica, sobretot amb el diàbolo, on un cop d’aire en el moment equivocat canvia completament la trajectòria i converteix una sessió productiva en una sessió de perseguir objectes pel terra, i amb el temps aprens quins espais de la teva ciutat funcionen i en quines condicions: quins racons queden protegits quan bufa de llevant, quina plaça té la millor llum artificial a partir de les vuit. La llum de nit importa més del que sembla, no tant per veure les pilotes sinó per llegir el moviment amb precisió i detectar errors de trajectòria que amb mala llum no apareixen fins que la pilota ja ha caigut.
Hi ha una qualitat específica de l’entrenament a l’exterior que ve de la imprevisibilitat: el so ambient, la gent que passa, la irregularitat del terra, les ombres que canvien, tots factors que en una sala no existeixen i que a l’exterior formen part de la sessió. Alguns dies distreuen i obliguen a trobar una concentració diferent, d’altres afinen la pràctica d’una manera que un entorn controlat no genera, perquè el cos aprèn a compensar condicions variables i això es trasllada a la tècnica.
El soroll ambient és un factor que es pot gestionar, i escoltar música específica mentre s’entrena ajuda a mantenir el focus quan hi ha massa estímuls al voltant. Al llarg del temps he anat construint llistes de reproducció pensades per a sessions d’entrenament, on el ritme, la densitat sonora i l’estructura de les peces afecten directament la qualitat de la sessió.
No tot s’entrena igual a l’exterior. Quan el que vull és treballar tècnica de diàbolo o anelles, un espai interior és més adequat, perquè amb objectes que el clima afecta tant, el vent o la humitat dificulten fixar errors de tècnica amb precisió. Un cop els trucs estan consolidats, l’exterior és on es proven en condicions més adverses: veure com responen quan el terra és irregular, quan hi ha vent lleuger, quan la llum no és perfecta.
Aquesta relació amb l’espai públic és part del que ha orientat la cerca d’oportunitats d’actuació fora dels escenaris convencionals. Polychromatic Void és un projecte que neix directament d’aquesta lògica: actuar en espais que no estan dissenyats per a l’actuació, on les condicions de l’entorn formen part del que passa i on la imprevisibilitat es converteix en material de treball.
Heu d’iniciar la sessió per escriure un comentari.