Portar el material de malabars a l’esquena és un fet si ets malabarista, i des que vaig començar a practicar m’he fet un fart d’anar pel món amb ells al darrere: pavellons, espectacles, entrenaments als skateparks i places, i amb el temps he anat ajustant com ho organitzo fins a arribar a una configuració que s’adapta al meu dia a dia, on la motxilla porta diàbolos, pals, i sovint també un ordinador o una càmera perquè és una eina constant i no només un contenidor de material d’actuació. Dame du Cirque, per exemple, cap sencer dins d’una motxilla, i aquest tipus de compacitat és part de com penso els espectacles.
Durant molts anys he portat motxilles de Pinza’t, que el Sam i la Dolça fan a mà en col·laboració amb artistes que pinten la lona amb dibuixos i patrons propis, fent de cada motxilla una peça única que es mou pel món com el malabarisme, i que en el cas de Dame du Cirque va arribar fins a l’escenari, ja que van fer la motxilla que fem servir d’escenografia a l’espectacle. Ara de tant en tant utilitzo les primeres que vaig fer amb ells quan porto menys material, però poc a poc he anat migrant cap a motxilles de fotografia per als desplaçaments habituals, i quan trobi un nou sistema els demanaré que em facin una a mida.
El que m’interessa d’una motxilla és que quan l’obres es pugui veure tot el material organitzat, perquè en les motxilles en forma de sac s’acaba fent pesat treure i ficar coses dia rere dia, anar a buscar material que es queda al fons, treure-ho tot per agafar només una cosa és tediós, en canvi en les de fotografia obres la tapa de l’esquena i pots veure-ho tot, normalment separats en compartiments que permeten agrupar les coses, diàbolos, pals, i accedir a cada cosa sense buidar la motxilla sencera, distribuint el pes de manera uniforme a l’esquena, que és el que notes quan la portes durant hores caminant, en transport públic o en bici.
Quan ja portes diàbolos, pals, cordes de recanvi, un ordinador i potser una càmera, la lleugeresa de la motxilla per si mateixa és el que marca la diferència al final del dia, perquè si la motxilla buida ja pesa, tot el que hi afegeixes es multiplica, i amb el temps això es nota a l’esquena i les espatlles d’una manera que convé evitar. La clau per a mi és que sigui fàcil d’obrir i tancar i que l’accés al material sigui intuïtiu, perquè quan estàs a punt d’actuar o d’entrenar no vols perdre temps buscant res.
La tria és personal i depèn de com et mous i de quins materials portes, però per a mi la clau és que sigui lleugera per si mateixa, fàcil d’obrir i tancar, i que l’accés al material sigui intuïtiu, perquè quan estàs a punt d’actuar o d’entrenar no vols perdre temps buscant res, i si vas en bici o pel carrer tot el dia, una motxilla d’esquena ben equilibrada és la que aguanta millor.
Heu d’iniciar la sessió per escriure un comentari.